Presentació al Blog

Salve!, en aquest bloc podreu trobar i fer una ruta didàctica sobre Lleida quan era romana. Aquesta ruta s'articula en un seguit de parades en cada una de les restes romanes d'Ilerda.

L'intenció d'aquesta ruta és que tant la gent de Lleida com la d'altres llocs pugui saber més coses d'aquesta ciutat romana que va ser clau en diversos moments de la història de l'Imperi Romà, fent servir les noves tecnologies.

Així que espero que us serveixi d'ajuda a tothom qui vulgueu saber una mica més sobre ILERDA, la Lleida romana.

I. Ilerda a la història de Roma

Els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l’època ibèrica, quan exercí les funcions de capital de la tribu dels ilergetes sota el nom de Iltirta. El primer document que conté la denominació “ilerdenses” és el bronze d’Àscoli (89 aC), cosa que fa pensar que, al menys a partir de l’any 89 aC, la ciutat adoptà el nom de Ilerda. Lleida va portar el nom d'Ilerda durant tot el període romà. 

Ilerda, que estava estratègicament situada en un turó a la vora del riu Sicoris (Segre), fou protagonista de dos esdeveniments històrics cabdals: 

• la denominada Guerra sertoriana (70 aC), 
• i més tard (el 49 aC) la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, de la qual fou escenari important.

Pel que fa a aquest últim episodi bèl·lic, Ilerda fou elegida pels llegats de Pompeu, Afranius i Petreius, com a base per la seva defensa d'Hispània el 49 aC, on tenien cinc legions. Ilerda fou assetjada per Cèsar, que va narrar el setge personalment en un document rellevant tant per a la història militar com per a la història de la literatura (De bello ciuili). La ciutat es va rendir i Afranius i Petreius van quedar lliures per la generositat de Cèsar, segons la seva versió.

La fundació de la ciutat probablement s'ha de situar a l'inici del segle I aC. Més tard, a l'època d'August va obtenir el títol de municipium i va ser monumentalitzada. Ilerda, que pertanyia al districte judicial (conuentum) de Caesaraugusta, l'actual Saragossa, era una ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península, situada a la via del Nord.

ACTIVITAT ILERDA A LA HISTÒRIA DE ROMA

II. Les vies romanes

El procés de construcció d’una calçada consistia en diverses fases diferenciades, procés laboriós que proporcionava a aquests camins o vies una extremada durabilitat que, en alguns casos, ha permès que arribin fins als nostres dies:

1. Desforestació. Es començava per la desforestació o desbrossat del traçat longitudinal triat per a la calçada.

2. Explanació. Prèviament a la construcció s’aplanava el ferm, amb les pertinents obres d’explanació, desmunts i terraplenament que fossin necessàries. 

3. Delimitació del ferm. Després es delimitava l’amplada de la calçada mitjançant dos vorades paral·leles. 

4. Fonamentació. A l’espai entre les vorades es posava pedra en brut, creant així una capa de fonamentació sòlida i resistent. 

5. Capes intermèdies. Sobre aquesta fonamentació es posava un farciment de sorra o graves, en una o diverses capes de diferents mides, disminuint la mida del material conforme s’anava ascendint fins a la capa més superficial. Després del farcit de cada capa de material, es procedia al piconat de cadascuna d’elles. 

6. Capa de rodament. Finalment, es revestia la superfície de la calçada preferiblement amb còdols barrejats amb sorres, per formar la capa final de trànsit.

Relacionats amb les vies romanes hi havia diversos elements o instal·lacions per al confort de viatgers i transport de productes, com ara:

• Les mutationes: petites instal·lacions a la vora del camí per al descans dels viatgers i canvi de cavalls.
• Els miliarii: columnes de pedra, col·locades cada milla (1.481 metres), amb una inscripció, indicant qui ha pagat la construcció del camí, quantes milles queden per a la propera, etc.

En la pròpia calçada, cal distingir diverses parts o capes, com ara:

• Statumen:  grans blocs de pedra per facilitar el drenatge i crear una base sòlida a tota l’estructura.
• Rudus: capa o capes de còdols, que es col·locava sobre l’anterior.
• Nucleus: capa composada d’argila i pedra triturada, sòlida, però a la vegada flexible.
• Summa Crusta o Pavimentum: capa que es col·locava sobre el nucleus, que era el paviment o enllosat superior.

ACTIVITAT: PARTS D'UNA VIA ROMANA

III. Ilerda, la ciutat

ILERDA

Almenys des d'època romana l'emplaçament estratègic i les possibilitats defensives de l'actual Lleida la van fer propícia a ser la capital d'un ampli territori: situada en un encreuament de camins, amb el riu Segre com una important via de comunicació, des del Turó de la Seu Vella es domina tota la plana del Segrià. 
Malgrat això queda obscur el paper que tenia en el món ibèric, quan una extensa àrea de les valls del Segre i del Cinca estava habitada pel poble dels ilergets. La posició privilegiada de Lleida i la identificació amb el topònim llatí d'Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta que apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el turó de la Seu Vella. Tanmateix, constatada la manca d'estructures ibèriques al llarg de totes les recerques arqueològiques al turó de la Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo.

Diverses fonts clàssiques es refereixen a Ilerda, en especial a propòsit de la batalla que s'hi va produir entre Cèsar i Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello ciuile. No obstant això, la ciutat romana, soterrada sota les construccions posteriors, tot just ha començat a sortir a la llum. De tota manera les estructures descobertes fins ara a diferents punts de la ciutat encara no permeten arribar a unes conclusions segures sobre el traçat urbà. La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 hectàrees.

La difícil topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada -molt poc coneguda- i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar en gran mesura la seva estructura, allunyada per força dels cànons de les fundacions romanes.

El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat, on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s’alçaven unes grans termes públiques bastides al segle II d.C., l’edifici més notable descobert fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d’una manera o altra, fins a la Lleida musulmana. Tot i això, el fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l’altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan).

ACTIVITAT ILERDA, LA CIUTAT

IV. Gai Juli Cèsar

Gaius Iulius Caesar (12 de Juliol de 100 aC - 14 de març de 44 aC) va ser un general i polític romà que va crear els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. Va vestir la toga, la corona i el ceptre d'un general triomfant i va utilitzar el títol d'imperator. Va ser cap de la religió de l'Estat (pontifex maximus), però sobretot tenia el comandament de tots els exèrcits, la qual cosa li proporcionava el control del poder.

Membre de la família patrícia dels Julii, descendents, segons la tradició, d'Ascani, fill d'Enees i nét de Venus, Cèsar va saber aprofitar aquesta vella llegenda per atribuir-se un nou estatus d’incipient semidivinitat. Més tard, després de la seva mort, seria accentuat i aprofitat de nou pel seu fill adoptiu Octavi August, que es va canviar el nom de Caius Octavius Thurinus per Caius Iulius Caesar Octavianus donant origen al significat de Cèsar com a emperador (derivat després en Kaiser i Tsar).

El 60 aC forma amb Pompeu i Cras el que es coneix com a Primer Triumvirat. Fou elegit cònsol el 59 aC i va obtenir el proconsolat de les províncies de les Gàl·lies.  La Guerra de les Gàl·lies, conquesta del país en set anys, li va reportar grans riqueses i un incontestable prestigi. Mort Cras en la guerra contra els parts i morta la seva filla Júlia, que estava casada amb Pompeu, les relacions entre Cèsar i Pompeu van empitjorar fins al punt d’esclatar una guerra civil entre ambdós, conflicte que va acabar amb la victòria de Cèsar i la mort de Pompeu. Va ser llavors que Cèsar començà a acumular càrrecs, fins al punt que va quedar investit del poder (Imperium) per temps il·limitat i sense compartir-lo. Diverses famílies senatorials sentien que Cèsar amenaçava les seves posicions. L'honor i el poder de Cèsar els feia témer que aquest volgués ser rex (rei), un títol que, com a republicans, odiaven. L'any 44 aC, un grup de senadors, entre ells Gai Cassi, Bucilià i Marc Juni Brutus, van conspirar per assassinar-lo. El 15 de març del 44 aC, quan Cèsar va entrar al Senat, el grup de conspiradors el va apunyalar. Cèsar va morir als peus de l’estàtua de Pompeu, el seu gran rival.

L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l’oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:

Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, on fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix.

Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l’imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L’obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l’objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica. 

ACTIVITAT GAI JULI CÈSAR

V. Horaci

Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República al bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August, va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d’una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:

Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l’atac virulent. 

Epodes (Epodes): recull de 17 poemes, on hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques     de  tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.

Odes (Carmina): aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot de poetes com Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s’inscriuria en un dels següents apartats:

(a) odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials       que va tenir.

(b) odes filosòfiques: tot i que també s’hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l’ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d’or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).

                  (c) odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els       objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

Epístoles (Epistulae): dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

     A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.

ACTIVITAT HORACI

RUTA VIRTUAL PER ILERDA ROMANA

A continuació teniu el mapa de Lleida amb les parades de la ruta que seguireu. Passa el ratolí per sobre de la parada per veure'n el nom i clica per accedir-ne als continguts i activitats.